Quina pluja tan dolça
llisca sobre les coses!
És un vel de carícies,
és un bres de cançó.
De les branques florides
pengen gotes perlades,
diamants que fulguren
amb un lleu tremolor.
Quina pau! Quin silenci!
Una llum vellutada
difumina les formes,
i l'esguard, facinat,
hi crea fantasiosos
camins de meravella
vers un món somniat.
Joana Raspall
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada